EL poder de la comunicació és el teu dret
Per Laura Bergés, de l'Assemblea per la Comunicació Social
Que la informació és poder és una daquelles dites conegudes, però potser no està tant clar el dret que tenim tots a difondre informació i opinions a través de TOTS els diferents mitjans de comunicació disponibles. Un dret recollit en la declaració dels drets humans, en la nostra constitució, en les normatives europees... un dret sense el qual poc podrem exercir-ne o reclamar-ne daltres, però que tot sovint topa amb les traves de la realitat del sistema de mitjans de comunicació que tenim.
La gent més activa socialment es troba sovint aquestes traves, que fan que per aconseguir un minut al telenotícies hagis de muntar algun sidral, que, finalment, acaba tapant la informació que realment volies fer arribar al públic.
És per això que, davant els límits dun sistema de mitjans caracteritzat per la concentració empresarial, el sensacionalisme, la publicitat, la politització partidista i la manca de pluralisme en els temes i els actors que accedeixen a lespai públic, tenen tanta importància els anomenats mitjans lliures, alternatius, comunitaris... Els mitjans propis dels col·lectius, agrupacions, moviments, activistes...
Aquests mitjans però, viuen en una certa marginalitat, per les dificultats econòmiques per mantenir-los i, en el cas de la ràdio i la televisió, per culpa duna legislació que només ha contemplat lopció de mitjans dempreses privades o mitjans de lestat (és a dir, controlats pels partits polítics que manen en cada nivell de ladministració, estatal, autonòmica o local).
Ara, però, sembla que sestà avançant en la legalització dels mitjans lliures, tot i que amb timidesa. Com si els polítics tinguessin por del que la gent pot dir si li deixen disposar lliurement de mitjans propis. O com si tinguessin por de les pressions de les empreses privades, que no volen predre ni un centímetre despai radioelèctric, encara que daltra banda no tinguin diners ni res interessant a dir per omplir tot lespai que ja tenen.
Això és el que el que està passant amb el reglament que la Generalitat ha preparat per regular, finalment, les ràdios i televisions lliures i comunitàries, sense afany de lucre. I és també el que passa amb la nova Llei de lAudiovisual que està a punt daprovar-se a Espanya.
La cara positiva, en els dos casos, és que hi ha un reconeixement legal daquest mitjans, considerats il·legals fins avui. La cara negativa, és que continua essent un reconeixement marginal, sense garanties per a lexistència daquests mitjans en un entorn dominat per grans empreses.
És per això que des dels propis mitjans lliures sestan fent diverses accions, a Catalunya i a Espanya, per reclamar una regulació que no tingui por dels mitjans de comunicació de la societat, sinó que, al contrari, garanteixi aquests espais per a la llibertat dexpressió i la difusió dinformacions i opinions des de la societat.
Que la informació és poder és una daquelles dites conegudes, però potser no està tant clar el dret que tenim tots a difondre informació i opinions a través de TOTS els diferents mitjans de comunicació disponibles. Un dret recollit en la declaració dels drets humans, en la nostra constitució, en les normatives europees... un dret sense el qual poc podrem exercir-ne o reclamar-ne daltres, però que tot sovint topa amb les traves de la realitat del sistema de mitjans de comunicació que tenim.
La gent més activa socialment es troba sovint aquestes traves, que fan que per aconseguir un minut al telenotícies hagis de muntar algun sidral, que, finalment, acaba tapant la informació que realment volies fer arribar al públic.
És per això que, davant els límits dun sistema de mitjans caracteritzat per la concentració empresarial, el sensacionalisme, la publicitat, la politització partidista i la manca de pluralisme en els temes i els actors que accedeixen a lespai públic, tenen tanta importància els anomenats mitjans lliures, alternatius, comunitaris... Els mitjans propis dels col·lectius, agrupacions, moviments, activistes...
Aquests mitjans però, viuen en una certa marginalitat, per les dificultats econòmiques per mantenir-los i, en el cas de la ràdio i la televisió, per culpa duna legislació que només ha contemplat lopció de mitjans dempreses privades o mitjans de lestat (és a dir, controlats pels partits polítics que manen en cada nivell de ladministració, estatal, autonòmica o local).
Ara, però, sembla que sestà avançant en la legalització dels mitjans lliures, tot i que amb timidesa. Com si els polítics tinguessin por del que la gent pot dir si li deixen disposar lliurement de mitjans propis. O com si tinguessin por de les pressions de les empreses privades, que no volen predre ni un centímetre despai radioelèctric, encara que daltra banda no tinguin diners ni res interessant a dir per omplir tot lespai que ja tenen.
Això és el que el que està passant amb el reglament que la Generalitat ha preparat per regular, finalment, les ràdios i televisions lliures i comunitàries, sense afany de lucre. I és també el que passa amb la nova Llei de lAudiovisual que està a punt daprovar-se a Espanya.
La cara positiva, en els dos casos, és que hi ha un reconeixement legal daquest mitjans, considerats il·legals fins avui. La cara negativa, és que continua essent un reconeixement marginal, sense garanties per a lexistència daquests mitjans en un entorn dominat per grans empreses.
És per això que des dels propis mitjans lliures sestan fent diverses accions, a Catalunya i a Espanya, per reclamar una regulació que no tingui por dels mitjans de comunicació de la societat, sinó que, al contrari, garanteixi aquests espais per a la llibertat dexpressió i la difusió dinformacions i opinions des de la societat.
0 comentarios